La por

Tenies por. Em veies passar, em parlaves i t'esforçaves per recomposarte i perquè tot tingues sentit. Però tenies massa por, i aquesta por se t'havia anclat d'una manera molt poderosa, dins dels teus ossos i ja era com una amiga mes, una ombra que et feia companyia, pero tu no li havies demanat mai, no ho volies.
Pero hi era amb tu allà on anaves. Maleïda merda.
De res servien els insults, potser una bona conversa o una abraçada sincera callava les veus, pero sempre tornaven. La por era terrorificament poderosa.
Sempre estaba amb tu. I cuan estaves amb mi no era diferent. I jo veia com t'esforçaves, com tiraves endavant. Semblaves una lleona cuan defensa els seus cadells. Jo no deia res. Testimava massa per fer-ho i tampoc podía ajudarte, no podia fer res mes que adorar la teva fortalesa, que somriure als teus altibaixos i no desapareixer mai del teu costat. Les dos teniem aquesta esperança cega de que algun dia se'n aniria del tot.
No vas plorar mai, no em vas deixar secar les teves llágrimes. T'acostumaves a ella sense deixar-la guanyar mai. Estimet, em deies. Digali al teu mirall cada matí cuan testimes així no necessitaras que t'ho digui ningu mes. Fes-ho petita.