La ansietat es fa feixuga. Veig a les dos persones amb qui comparteixo pis com cuinen y m'en adono que quasi visc aquí , pero encara no ho accepto. Suposo que prefereixo pensar en el que sigui, encara que em destrueixi, que viure d'uns pensaments reals fins arribar a acceptar-los. Es estrany. I encara es mes estrany ser conscient d'aquesta extranyesa.
De vegades es frustrant pensar que vius a cops de temps, cuan et deixa la ment, cuan els dimonis no se't mengen. Pero veig el teu somriure que m'enamora tant i fas que tota la merda deixi de ser important, aquestes sensacions que em despertes em porten a un lloc segur. I en vui mes de tu, entrar mes endins, ferte sentir tant especial com realment ho ets, agafarte la ma, deixar que volem com si en aquell moment no existís res mes que nosaltres, la teva llengua, la teva olor que anestecia aquesta rao tant dispersa i la fa teva.
I es perfecte tot al teu costat, i les rallades deixen de ser importants, tot i la por.
No hay comentarios:
Publicar un comentario