Escrit al 10 D'octubre 2011

Aquest final que sabia que arribaria, i ja es aquí.
Ha arribat sigil·losament, sense fer cap soroll. Com tu vas aterrar en mi, sense jo esperar-te.
Es irònic que el principi i el final s’assemblin tant..
Però ARA, nomes queda el buit.
Un buit que has deixat dins meu, com si mai haguessis existit. Com si nosaltres mai haguéssim sigut nosaltres. MAI.


Ja no es com abans. Com fa tant de temps ja.. tant de temps i tan poc.
Quan em deies adéu convençuda que era definitiu, però tornaves.
Jo plorava, i tu també. T’he vist tants cops fen-ho.. entre trontolls.  Moria a cada respiració i a cada calada però aleshores et sentia, aunque no hi fossis. Podia sentir com també mories tu, com ho fèiem alhora. Sempre al mateix putu punt, o si mes no.. semblant .
Ara ja no em quedo sense respiració quan em dius adéu, ja no vaig a emborracharme un dia entre setmana perquè m’has tornat a trencar el cor, no espero ansiosa la teva trucada que em digui: No puc viure sense tu! Ni em passo hores plorant i maleint-me perque no soc capaç d’entendre el perquè no et deixes anar del tot.
No recaic i torno a caure en el teu pou sense fons. Ni et crido, ni m’ofego , ni visc al límit amb tu.(això si mes no tenia la seva gràcia...)


Ara: la calma. Com el mar després de la tempesta, quan ja surt el sol al matí i les ones jauen plàcidament.. La calma absoluta.
I.... la negror, la foscor, EL BUIT.
I jo miro cap endavant;  et busco a les cantonades, a la mirada de l’altre gent. Ninguna ets tu.
Ja no et trobo, ja no puc sentir-te, potser es perquè ara si que sí, ara ja no hi ets.
On abans hi habitaves tu ara has deixa’t una tristesa que em cala els ossos, tristesa impregnada a la meva pell i un buit que ningú altre es capaç d’omplir.
Potser es que encara et guardo un seient...


Sempre te considerat tan igual a mi, tan especial, i segurament aquest es el meu problema.
La meva manera – idealitzada o no- de pensar-te.
Algo que segurament no compartiràs, i me’n alegro per tu, es una gran roca al camí.


Hi ha algunes hores en que em permeto pensar-te i el buit es substituït per dolor, un mal al pit que apareix quan em poso a recordar-te, mil imatges que passegen lliures per la meva ment.
Es l’únic que m’has permès tenir de tu. Vull realment tenir-ho?
Si ni tan sols se contestar-me la maleïda pregunta: Em trobarà a faltar?
Fa dos mesos hagués contestat sense tan sols pensar-m’ho però ara no soc capaç.
Disfresso amb indiferència ( impulsada per la ràbia i un deix d’orgull )les meves ànsies de sentir la teva veu, qualsevol paraula que torni a acostar-nos, que fagi una mica mes real aquesta mentida que mai s’ha agafat per enlloc, però que vull creure’m per conservar al baül de les meves coses bones el poc de bo que vas saber donar-me.


A vegades es l’odi que substitueix el buit.
Si, una part de mi odia parts de tu o del que vas fer amb nosaltres, i nomes vull cridar-te!
Maleir-te fins acaba exhausta ! Però de que serviria? Se que aquesta no es la resposta...
Potser fins i tot ja ni t’importa.


I la gent parla, tothom ho fa. Diuen: es el correcte!
Se’n diu: dol
Primer sens buit i el plores i després t’aixeques i finalment ja surt el sol.
Jo mai e sigut de les que fa : “El correcte” – Ens això ens diferenciem, no?-
Per mi “el correcte” poques vegades es el que funciona, el que cal fer.
No vull perdre mes mesos de la meva vida anclada a una tia que no va saber fer-me feliç, però si va saber-me omplir. Això no hauria d’anar lligat?
No vull desperdiciar mes temps amb una merda de dol que representa que haig de fer per superar les coses be? I UNA MERDA.


Només vull que volis del meu cap i no tornis mes.. que no et mereixes ni estar al meu subconscient, que es el que no es controla.
Viuré intensament com sempre he fet sense desperdiciar ni un segon.. hi ha molta vida allà fora




A tu? Crec que ja te plorat massa....